d´aon venen les falles?

D´on venen les falles? Qui no ho ha tingut que explicar alguna vegada, sense el convenciment que la historia que contava era rigorosa, pero convençut de la seva magia.
La paraula “falla”, originalment, no designava cap altra cosa que una torxa, ni tan sols una foguera. Aquest sentit magnificat no el tindrà sinó molt de temps després. I encara trigarà més en arribar el significat actual, de monument efímer i combustible amb la coneguda intenció satírica.
Ja el propi origen de les falles festívoles és complicat. Tots sabem d’eixa interpretació quasi mítica que les fa producte d’un ritual espontani de trànsit estacional, lligat al quefer dels treballadors de la fusta. El dia creix en acostar-se l’equinocci primaveral, i als tallers de fusteria ja no cal una il·luminació suplementària a la natural. El parot on penja el cresol esdevé un moble molest, i es trau al carrer per a cremar-lo. Com que amb coincidència amb l’equinocci se celebra al sant patró dels fusters, Sant Josep, la festa està garantida. Poseu-li als pals nus del parot unes teles... Potser passara així en algun lloc o moment, però no en tenim fonts fiables al respecte. Els treballadors devots festegen el seu patró mitjançant un ritus senzill i breu. L’harmonia entre el mestre fuster i els seus oficials i aprenents ix al carrer. Tot és celebració.
Se’ns parla també de l’origen de les falles en els ninots de mitja Quaresma, eixa mena de bocs expiatoris que els habitadors de moltes ciutats europees, allà a la fi de l’Edat Mitjana i començament de la Moderna, muntaven i cremaven just a la meitat del periode d´abstinencia per tal d’alleujar breument els rigors abstinencials, alhora que no deixaven de recordar que eren a un temps de reflexió i apenediment. No debades, els ninots eren la materialització combustible del vici, fuetejat així no només als púlpits, sinó també als carrers.
Però també fóra bo de recordar que les fogueres que s’alcen i cremen per tal de celebrar la visita de monarques i gent de llinatge reben a la ciutat de València el nom de falles. Falles amb les quals el poble expressa la seua reverència al poder establert.
D’on vénen, doncs, les falles? Potser de tot allò que hem recordat, i de més coses que no coneguem. Potser un dia trobem una filiació més senzilla. Però ho dubte. Sembla com si les falles estigueren marcades per una mena de destí inexorable que les duu a ser cada cop més complexes i més màgiques.
Quan comencem a tenir dades més segures d’allò que són les falles, és ja al segle XIX. Massa prop com per a sentir-nos satisfets. Malgrat això, les falles del XIX encara amaguen un element constitutiu que les fa especialment amables: el poder no les vol veure ni en pintura. Les semiespontànies falles del XIX estan construïdes un poc a corre-cuita, quan un grup de veïns s’ajunta un poc abans del 19 de març per tal de construir una plataforma on tres o quatre personatges combustibles il·lustraran una escena habitualment costumista, però sempre sarcàstica. El concurs de professionals ni tan sols s’hi plantejava, i la sàtira, la mordacitat i fins i tot la desvergonya hi eren paleses. Els benestants ni miraven el festeig, propi de gentola de barriada, com no fóra per demanar de les autoritats la seua repressió. La crítica de costums, del veïnat, del matrimoni, la moral sexual, foren objectiu predominant d’aquelles (relativament) senzilles falles, que a poc a poc també li prengueren ganes a la política. Censura prèvia, impostos i cròniques periodístiques van estar les armes amb les quals els ben pensants creien que acabarien amb tan grollera manifestació populachera.
A voltes, però, i més si es tracta de fer festa, les classes populars manifesten una tossuderia admirable. Aquell festeig de barri, reduït pràcticament a la vespra de Sant Josep, era ja als anys vint del segle XX la festa major i més característica del cap-i-casal. I per si amb açò no n’hi haguera prou, s’havia estés com una taca d’oli cap a unes altres ciutats del País, com ara Xàtiva, Alzira i, naturalment, Gandia. Fins i tot a la sempre llunyana Alacant, es copiava el model, tot adaptant-lo a unes altres dates i circumstàncies.
Però no ens enganyem. Aquella festa havia assolit aquell sorprenent estatus perquè es necessitava com a substituta, al menys a la ciutat de València, de la que havia estat durant més de sis-cents anys la veritable festa major, el Corpus Christi. Les embranzides laïcistes i revolucionàries, el republicanisme cada cop més enfortit i molts altres factors de canvi propiciaren la nova situació. El Corpus havia estat la festa de la manifestació pública del poder, amb eixes impressionants i solemníssimes processons on desfilaven gremis, eclesiàstics, militars i autoritats civils, tot fent ostentació de la seua condició i escortant, ni més ni menys, que al mateix Déu. Quan el Corpus decau, els nous temps exigeixen una mena de pacte del poder amb les classes populars. El festeig de les falles començarà a estar tolerat. Després, alenat. Finalment, exaltat com a festa major. El festeig popular era ara la festa “de tots”.
Passar de festeig a festa demanava, una volta més, complicar les coses, considerant a mes la implicació del poder. Ja no era prou amb cadafalets senzills; calia fer “monuments”. Un dia era poc; s’amplià el cicle a dos, tres, quatre jornades. L’organització espontània no garantia l’esplendor festiu any rere any; les comissions havien de tractar de perdurar, sota un aixopluc reglamentista i burocràtic. A la fi, als anys trenta, del festeig popular del XIX només quedava el fet de calar-li foc a la instal·lació combustible. I amb el franquisme, l’obligatòria restauració de costums en clau nacional-catòlica acabà quasi completament amb les manifestacions genuïnament satíriques o procaces, mentre actes de nou encuny i indubtable intenció, com ara l’ofrena de flors a la Mare de Déu, assolien una impotància cabdal.
Les falles són, ara, una festa d’allò més complicat i divers.
Originalment nodrides als barris de gremis artesanals, esta festa popular s´enfronta massa sovint a l´ús que la dreta politica i els grans empresaris fan per a la seua pròpia promoció, perdent massa sovint el seu caire original subversiu i crític. Hem de lluitar contra esta apropiació indeguda, reivindicant la nostra festa original i màgica.

A mes a mes, les falles han esdevingut una manifestació festiva que es perllonga molt més enllà dels dies que li són propis, que abasta una quantitat enorme d’actes al llarg de quasi tot l’any, i que acaba per determinar molts aspectes de la vida quotidiana. D’altra banda, però, cal assenyalar molt positivament i alentar l’esforç de moltes persones, cada any més i amb més entusiasme, per tal de fer que la festa de les falles siga vertaderament la nostra festa, la de tots els valencians. La festa que ens anuncia l'arribada de la primavera amb petards, color i música, mentre ens serveix d’espill dels nostres vicis i, amb ironia i humor, redueix a l`estatura adient les vanitats humanes. Perquè, ¿n’hi ha millor i mes saludable terapia que riure’s, fins i tot d’un mateix?.